Deixa’m, oh Vida,
intercedir una vegada més
pels meus pares. La Mort
—com sempre passa
quan es tracta d’humans—
acabà guanyant-te la partida.
Fallares tu, per tant,
i ara dormen el son etern
en un estret nínxol: ella,
pols dins l’intocat taüt;
ell, cendra pura —alhora ca i lleó—
als seus peus de reina.
En pac, doncs, pel teu error,
ja que no la terra, fes
que l’eternitat els sigui breu
i dolçament lleugera.
Tan subtil com l’alè d’un déu;
tan dolça i breu, com la besada,
intensa i inacabable,
d’una dea.
