Temps era temps
—és cert—
açò fou vestit de ceba,
cobertura prosaica de menja coent
i sanitosa,
deliciosa —diuen—
en son afrodisíac poder.
Mes l’ull del fotògraf rompé
amb un lleu “clic”
—breu besada de princesa—
el conjur mesell.
I ara tot és com un esclat de sedes
a la claror incerta dels llums
de gas,
cossos gràcils que dansen
entre tuls,
encaix
de pupil·les que se cerquen.
Tot és ara desig:
màgia punyent, sobtada,
del vestit subtil i escàs.
(Per a una exposició de fotografies de Toni Vidal)
