Asseguda a la butaca, llegeixes
davall el llum; absorta, fas que sí
amb lleus moviments del cap:
no sé què aproves, què hi diu, al llibre.
I jo t’observ des del meu silenci
—des de l’altra butaca—, en la penombra,
com un símbol.
I tants anys després,
continui preguntant-me què de tu em retingué,
en quin soterrat mur, a Creta, o a Biblos,
deu haver-hi dibuixat el teu cos de dansarina,
el teu rostre sabut i enigmàtic, bell.
Tu ets, Fina, el meu llibre.
Jocgart
Comencem les relacions com un llibre obert, si, però en blanc, i amb es temps s’escriu s’història…