Illanvers.cat

Regal de llum

francescfloritnin — Thu, 29 Oct 2009 17:51:04 +0000

Regal de llum

Les cares són muntanyes de difícil accés,
tenen cimes estrellades i boires fondalades.
Les cares saben del cor de la nit
i del silenci de totes les albades.
Els rius no poden oblidar-se
de tenir set d’arrel xuclada als ulls.
La llengua del vent es posa a les parpelles.
Les cares tenen els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans s’obri la boca
plena de les paraules de la terra.
Les cares són un regal de llum,
una ala de cançó i un fresseig de fronda.
Les cares tenen ulls i els ulls, miratge
per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.

LXXXIV

Mónika Grau Carreras — Fri, 10 Jul 2009 20:24:55 +0000

Escacs:Art, estratègia, competitivitat

Repeteixo la jugada
com sempre,
i apreto el rellotge
que ja és electrònic.
Tu, repeteixes el mateix de sempre.

Inútil joc, no?

El principi mai porta al final.
Guanyar o perdre
no depèn només del joc:

El temps n’és decisiu.

les fulles cauen, aquesta és la certesa

francescfloritnin — Tue, 16 Jun 2009 11:35:44 +0000

Les fulles cauen – aquesta és la certesa.
Per un mal fat, el cor estima les absències,
els dies desvalguts de la tardor,
els llindars obscurs de les portalades,
algunes llums esmortides,
la copa buida del vi begut
i les fulles que cauen.
Aquesta és la certesa: les fulles cauen
en arribar tardor.

Ponentada

peregomila — Sat, 06 Jun 2009 14:49:07 +0000

Mentider és qui no creu, i tot jo crec
Blai Bonet

Qui creu en tu sense reserves lloques,
qui diu la veritat quan ho proclama,
qui és cant, delit, paraula, anhel i flama
d’antiga arrel que amb el teu nom evoques,

que viu s’aixequi ferm en altes roques
contra la ponentada que ara brama
i et voldria en silenci i sec i sense fama,
sense llavor fecunda, sense soques.

Avui ens cal la veu ben alta i clara
que destapi l’engany i la mentida,
que s’abeuri de tu i et faci empara,

país desventurat prô que no oblida
raó ni dignitat, i ho du a la cara,
desig de ser i de volença ardida.

De Sonets del combat

Quin misteri tot el que no sabem

angelmifsud — Thu, 28 May 2009 06:29:45 +0000

Quin misteri tot el que no sabem! ¿Què
se’n fa, de les petjades que deixam,
rere nostre sobre el terra mullat?
¿On són ara els amics que la mort
cridà tan prest?
Del mateix fang forem pastats,
amb la mateixa aigua…

Ara t’és donada una hora, un combat,
i les forces declinen, i tot s’entenebreix…
mes
recorda que no t’és donat saber-ho tot.
Fes, doncs, com el soldat que,
amb els pixats al damunt, en ser-hi cridat,
salta de la trinxera, sabedor que el seu gest
tan sols el veuran els seus morts.

La visita

angelmifsud — Thu, 28 May 2009 06:20:47 +0000

Ell ha ajustat la porta. Somniós i inquiet,
s’adorm a la butaca que la penombra oculta;
el sàndal, a la llar, en flams sa flaire exulta:
ferest damunt la taula fulgura un fuet.

Dorm, però el sexe es tiba, s’esgarrrifa la pell
pel record d’algun bes —fregar suau de seda—;
el llibre que llegia damunt les cuixes queda:
s’hi veu una gran dama, punida en un bordell.

Ella entreobre la porta, veu uns bitllets, la fusta…
com un llamp el desig les entranyes li tusta:
deixa caure l’abric, tot son cor s’estremeix.

Pengen vora la llar mordasses i cadenes,
l’home sent un verí corrent-li per les venes:
ella es posa els grillons —pes dolç— i ja frueix.

estora de terra

francescfloritnin — Tue, 28 Apr 2009 10:50:57 +0000

S’obre davant meu l’estora de terra humida,
trist panorama, horitzó de fulla caiguda.
Quin és el fat de tanta desfeta?
Quina és la gràcia de la batuda?
Qui porta als ulls l’estigma de la vida?
Qui l’orgull opac del creixement?
La terra porta sentors de nit i conhort de ram.
Jo som testimoni de tal prodigi.
Se’m fan els peus arrels de retorçudes ànsies
i per les cames s’escama la pell d’una crosta dura,
tenc els dits pelats de pastar el fang de la paraula
mentre se’m desfà la boca en un manoll de brots.
El meu alè expira d’ufana i floriment,
la saliva s’espessa en una llet jovial.
Ja no tenc cabells ni ulls ni orelles.
Només un balanceig al pensament més alt.

untitled

francescfloritnin — Tue, 28 Apr 2009 10:38:42 +0000

S’apaga lentament la fortalor de la llum del capvespre,
adopta el to daurat d’un reflex que fulgura tènue sobre la terra.

La llum es marceix, esbalaïda sobre les palmeres esbullades,
deixa anar el suau perfum d’una mel posada sobre les coses:
les parets, els tests, les velos i el raig d’aigua de la font.

entre els somnis i el desig

Blanca Ripoll — Mon, 16 Mar 2009 12:20:30 +0000

Quan la neu tingui amagades

mil roses blanques

i la memòria es gronxi

entre el somnis i el desig,

et vindré a cercar.

s’obre un balcó…

Blanca Ripoll — Mon, 16 Mar 2009 12:19:36 +0000

Quan la por dels dies més foscos

i totes les instàncies per a la melangia

fan acte de presència a la llar,

s’obre un balcó –i a sota, la nit-

i tornem a alenar com infants.

Quan el sol clivella les estàtues dels herois

i la lluna s’esborra sense amants;

quan els miralls es mofen de nosaltres

i la puresa, per ser veritat, ens fa fàstic,

s’obre un balcó –i a sota, la nit-

i el pànic comença a mesclar-se amb la sang.

Un balcó –i a sota, la nit-.

Glaçats rius corrent per les venes.

Llençols mortuoris que clouen finestrals.

Quan la por fa acte de presència,

el camí més curt

és arraulir-se amb les ombres bategants

i bregar amb les cuirasses

de tots els enganys.