Illanvers »  Tots els blocs

L’àpat

Tria el cos de la lletra:

a a

Aquella nit tornàvem esgotats.
L’amor, de fresc, regalimava encara
entre les seves cuixes. Aparcà
en el racó furtiu que ens encobria
i m’oferí una poma, l’únic àpat
que mai férem plegats. Lluent, sucosa,
aquella poma humil m’assadollava
com un plat fastuós. Em contemplava,
tot rient-se de la meva avidesa
com havia rigut quan l’explorava,
complaguda i feliç, per l’engonal.
Just abans de partir la seva llengua
em netejà la boca. En un rampell
l’hauria presa allà mateix, amb fúria,
de qualsevol manera.
Com era avar de tot el que em fugia,
ferit per sempre més, perduda l’aigua.
Ara acompany aquell àpat humil
amb el vi del record,
quan el seu temps em torba, consumat,
dins l’ombra devastada de les coses.
Tot és la nosa crua de saber
com, pedra a pedra, es construeix la runa
amb el fang implacable de la pèrdua.

1 comentari

  1. 1

    Sònia Moll

    M’ha encantat, Pere. Es beu a galet, com el vi dels últims versos. Paraules per no oblidar: “ara que em sé devastat per les coses”…


Escriu el teu comentari