Deixau-me sol, amics,
i repreneu la via,
sense girar l’esguard
i sense esment de mi.
Deixau-me sol, retut
de dies i de passes,
d’un llarg enuig malalt.
Callau, amics, callau!
Ni precs, ni escarafalls,
ni renys no adoben res.
Atorgau-me, només,
—sé prou el que s’escau—,
un pietós oblit.
Ja trobaré aixopluc
i taula i, si pot ser,
un llibre amic. M’han dit
que un bon samarità
desava dos denaris,
el preu del meu sojorn,
en mans de l’hostaler.
