Oh germana!, en sortir, tota esplendent
de la llar que, plorant, t’acomiada,
gires, sota les roses, la mirada
llagrimosa i alhora somrient.
Jo, callat, els meus braços estenent
vers tu, bona germana, he empresonada
la teva mà, la dolça mà, avesada
al tacte que guareix i al gest, clement.
Tu, sota el vel, et gires i em confortes,
mostrant, enmig de flors, el càndid front,
con llambregen els somnis i el futur.
I passes el llindar. I amb tu t’emportes
el que era en mi, sens glòria ni afront,
més jovenívol, més serè i més pur.
_____
Traducció de Gabriele d’Annunzio
