Antoni Taltavull

I
Explora en el pou de les paraules
fes un viatge llarg, absurd, si vols,
mor-te, viu en el crit d’espelmes apagades.

Encalça papallones
amb les ales esteses
i liba coral·lins enfonys on sirguen les sirenes.

Potser és l’hora del tast
de dolces sals
i de llum de foscor.

Així sabràs del cert
el gust de tot,
de la vida i de la mort.

II
No passegis només per moure les cames.
Passeja també per obrir les finestres
del teu cor,
per il·luminar l’interior de
ta mirada.

Quan acabis un àpat, queda’t a taula.
Segueix el viatge del pa i de l’aigua
pel teu cos
per alimentar-ne cada terra,
cada casa.

No ignoris el tracte amable de l’altre.
Acull-lo dins teu com un glop d’energia
per al cor
que et recordarà de tornar-li
la bestreta.

Quan fineixis una obra, viu una estona
dins ella, gaudeix del seu èxit, accepta’n
els honors
que et reportarà. Amb tes lloances,
fes-la alta.

No confiïs tan sols en grans esperances.
Cultiva també, en la vida, silencis,
buidors:
les banalitats són la llavor de
grans miracles.

III
Diuen savis i mestres: fes de la vida
un arbre florent de perenne fruitada,
ric d’amor.
Flaira, generós, el teu voltant,
de sa sentida.

Has d’estar orgullós del teu alt brancatge:
del tronc, de les fulles, que són com un nimbe
d’un gran déu,
i així estimar-te tu mateix,
font de fortuna.

Fes les coses que més t’agraden, acuita’t
a viure l’amor com la saba que puja
pel teu soc.
Regala’t, primer, després, cedeix
el benefici.

Egoista no és qui gosa estimar-se:
abans que puguem fer amor per als altres
n’hem d’omplir,
arbre esponerós, noble bondat,
les nostres vivències.