I
Antany llegíem Neruda,
el Cant General.
Dins el nostre cap,
les soledats infinites,
les veus del poeta,
les ones del mar.
II
Eren cicatrius els versos
que en llargues hores brostaven
com a fulles de desig.
Ses estrofes, un ressò
d’estels adormits, ballaven,
com deesses,
i solfejaven el nostre
destí.
III
Com foners de poesia,
llançàvem macs a la nit.
De la vida no sabíem
endevinar cap sentit.
Ens renegaven els mots
i vèiem, al lluny, que el cel,
inferns obria.
IV
Saltàvem soledats , tanques,
poemes bords. I una nit,
en tastar d’uns pits la premuda,
vam intuir, amb els dits
un nou Cant.
I llavors vam comprendre en Neruda.
