Hort adormit, fossar de cargolins!
Tota la nit escolt els teus laments,
que em fan venir el record d’aquells dies,
quan em servaves somnis d’adolescent.
Branca del niu que ma infància bressà,
llar i consol de la meva fugida,
al teu redós passava la ventada,
el llamp i el tro, i el núvol del demà.
Rondaires mags, oh, els teus déus d’estiu.
Oh, els meus déus, cantaires caderneres!
Fades d’amor, qualcant dalt caragols,
fressen camins entre pedres esquerpes,
obren el pany de la barca i la flor
i del marge flairós del fonollar.
Hort adormit. Mirall de llum perduda;
tremola lleu l’ombra del conhort
damunt la terra eixorca
on viu l’ametller mort.
I el meu record, que hi posa flors de lluna.
Hortal florit , esbarzer dels meus somnis!
Fullatge espès, enfilada del temps.
Si la lluor enyores, de l’estelada,
i el llambrar dels teus arbres al vent,
¿encara serves la recordança
del meu esguard viu
i el meu llavi ardent?
