En Dylan ho deia,
i amb ell vaig solcar,
sense rumb, els mars
de la joventut.
Aspirava amb ell
a seguir la vida
i, de sa ventada,
esquivar-ne l’urc.
Volia ser en Paul
McCartney, un dia,
i a l’altre envejava
ser en Ringo Star.
Penell gallinaci,
girava, batut
per vents desiguals.
Fumava hatxís
sense convicció.
Asceta, llegia
les poesies d’en Wittman,
senyals d’un nou món.
Em penjava, corflipat,
d’una rima, i refeia
la retxa de l’horitzó.
Imberbe, tenia
pelussa al pit
i, de dos mugrons,
en sonava les cordes.
Arraulit a dins
la meua bragueta,
un niu em creixia
de manxols desigs.
Call, en els meus dits,
tenia, i, a la gola,
una veu ferida,
quasi morta.
Sabia, si escoltava la ventada,
que, si els escrivia,
hi havia camins
per a qualsevol resposta.
