Jo am el teu cos
que coneix el meu:
la vall, les carenes
i tots els camins.
Al seu dolç redòs
germina en el llavi
la flor del desig
paraules d’amor
que un dia es bressaren
arran del teu pit.
I que el temps les porti
amb les primaveres
i sigui més lleu
l’oblit que ens espera
o sigui prou llarg
el nostre camí
que el temps de saó
ens porti ventura.
El meu front ardent
és ple de sospirs
de rostoll fiblant
que encara encén brases.
A les mans em sent
la sang d’aquell blat
que orfe de terra
es torna daurada.
Que ara és estiu
i temps de segada
de guardar l’amor
que ja ha madurat
i de fer-ne garbes
si ve mala anyada.
Jo am el teu cos
que coneix el meu:
la vall les carenes
i tots sos camins.
El teu cel estim,
el teu cos de terra.
El teu port, Menorca,
que sempre m’espera.
