Per viure, ningú no m’ha de convèncer.
Amb respecte acataré les vostres raons
i qualsevol paraula em serà un bon esquer.
Em sé arrossegat per una riuada,
però em trec llustre al cuir del desig, encara,
i al pany del cor, i a les sabates.
Com si acabassin de ser imaginades
per mil déus d’esplèndida voluntat
admir les belleses que el món em regala.
Duc, ficades a l’ull, un feix de busques
que em punxen i em dessagnen la innocència,
fets i tendències d’aquest món absurd:
La floridura que té tanta audiència,
furgar la ferida, rematar el mort,
disfressar el tòpic, plomar la decència.
El temps que es compra en caixers automàtics,
un temps veloç, com un depredador;
un temps fatu, com una flamarada.
I és que tot és efímer per a la nostra prudència,
les ones es mengen el sorral de la platja,
d’aquesta platja de naufragis
en què esdevé la condició de l’espècie.
Per viure, però, m’empassaré tot el lleig,
i de moltes raons en faré el meu rosari.
Perquè, tanmateix, naufragam en la mar màgica
de la mirada que sempre és essència,
un ham de bellesa. Per viure, no m’heu de convèncer.
