La vida que alimenta la rel de l’arbre
prem, amb dits de ceguesa, botons de fosca
i s’expandeix amb crits, absents de l’aire,
per les mudes estances de boires llordes.
Així em passa a jo, que aixaf terrossos
negres, camins insípids, com fan els arbres
que viuen esllanguits, captius en boscos
de pàl·lides contrades, cecs d’ocellades.
En rieres afòtiques de venes llosques
rauquen les granotes en fang de basses.
S’estimba en fondos glops d’una llum borda
una lluna infecta de pell corcada.
Així em passa a jo, que bec glopades
d’una música afònica, sens partitura.
D’una cordada penj que té mal caire.
Si caic, la fosca timba serà ma sepultura.
