I
silent, arrectisque auribus adstant
(Aeneis I, 152)
Silenci i serenor, no em portis res més, Musa,
orelles per sentir i cor d’espectador,
és tot el que em cal per poder degustar
la bella infinitud de l’oda més precisa:
callin tots els sorolls i comenci la música.
II
urbs antiqua ruit multos dominata per annos
(Aeneis II, 363)
La cítara sonant sobre un vespre de foc,
tots els noms oblidats dels antics immortals,
la vanitat dels arcs i de les portalades,
la cendra i la quietud del que encara s’aixeca,
les fulles de tardor, el marbre mutilat…
Tot és un manifest del dolç decadentisme.
III
litora cum patriae lacrimans portusque relinquo
(Aeneis III, 10)
Era incert el camí i incerta l’arribada,
els déus ho van voler i així va succeir.
Arribà aquell moment d’abandonar la llar
i trobar-se a un mateix, trobar les veritats,
de revelar el món i tenir mil ventures…
L’enyor pot, tanmateix, desencisar-ho tot.
IV
illum absens absentem auditque uidetque
(Aeneis IV, 83)
A dia d’avui tenc al cap el pensament
d’aquelles fredes nits d’insomni esgarrifós
on era la foscor la meva única amiga,
on era la quietud un soroll vulnerant;
entre la solitud, de cop apareixies,
i em semblava real aquest engany del cor
com l’encís de la veu que de lluny m’arribava
proclamant suaument un desenllaç de joia.
Primer instant feliç i origen de turment,
car a l’ombra m’adreç cegat d’il·lusió
i, tot reconeixent l’artifici del cor,
abandonen els ulls aquestes grises boires
i torna la fredor al solitari tàlem
ocupat ara sols per un desencisat
que consagra les nits al trist plany solitari
d’una vida que es viu sense el do més preuat.
V
maria undique et undique caelum,
(Aeneis V, 9)
Vogues sempre pel mar on tant has naufragat,
vogues sempre enfonsat per on altres caminen
i tot és observar el cel que mai du terra,
i tot és un trescar seguint el vent del cor.
VI
quam multa in siluis autumni frigore primo lapsa cadunt folia
(Aeneis VI, 309-10)
Era càlid l’estiu que fred se’ns apropava
i forta la tardor que havíem de sentir.
Va arribar el moment i vam veure com quèiem
amb el cor esclafat per la gelor de l’ànima.
VII
deseruere domos, ventis dant colla comasque
(Aeneis VII, 394)
Ara té llibertat i la seva vida és
un perpetu camí cap el color més blau.
Però es troba tot sol en un món que no entén,
en uns mots de desert que cremen la buidor.
Sent com batega el cor i com cerquen les cames
la continuïtat de l’ardorosa via.
Mes, veu caure la nit i el delit de la lluna
aboca al seu esguard un passat vulnerant.
Manté el somriure altiu, com estendard de vida,
meravellat pel món que sens parar contempla.
Amb tot, el mateix vent que acarona el seu cap
a vegades també li fa tancar els ulls.
VIII
aude, hospes, contemnere opes
(Aeneis VIII, 364)
Demà ja no hi serem, no cal que agafis res,
per a un altre tot or i tota vanitat
que doni maldecaps de falsos interessos.
Cerquem tranquil·litat, trobem senzillesa
que la propietat i les possessions
sempre ens han amagat la nostra millor part.
IX
sed periisse semel satis est
(Aeneis IX, 140)
Tot i que l’horitzó semblava sempitern,
amb un darrer alè finí la teva vida.
La meva joventut morí en aquell instat
i sols em resta el dol de l’evocació.
S’atraquen altres morts, pàl·lides i funestes,
i crec que ja en tenc prou amb només una pèrdua.
X
abest
(Aeneis X, 25)
I va haver de sortir a veure les estrelles
i allunyar-se del món i del seu pensament,
de l’angoixa vital que l’havia portat
al més horripilant dels possibles inferns,
i va haver de sortir a veure les estrelles,
i trobà l’infinit i aconseguí conhort
assaborint el goig d’un viatge dantesc
que fa de la foscor una nit del tot màgica.
XI
det libertatem fandi flatusque remittat, nulla salus bello
(Aeneis XI 345, 399)
Al principi era el Mot, llum dels tots els humans,
que era foc encarnat en la veu de llur boques.
Abans la solitud del Caos ho era tot:
un gran silenci etern de Fosca i de Tenebres.
D’aquest mateix sorgí l’abominable Guerra,
i d’aquesta altres veus: el Crit, el Plany i el Dol.
I el Mot es proposà posar llum i desfer-los
i perfeccionà tota casta de llengües.
XII
uictus amore tui
(Aeneis XII, 29)
Són els meus pensaments ocells en el crepuscle
que just es va fent fosc surten a omplir el cel,
feres que revoltant dins de la meva testa
em porten a l’infern del meu interior.
Però d’aquesta vall en fas una muntanya,
sempre vetllant per mi, pel meu déu ja gastat
que hi troba en tu la pau que el salva d’aquests cops.
Com un obscur errant cercador de paraules,
vençut pel teu amor, així em manifest, Musa.
