Caminar per carrers plens de gent i no conèixer ningú,
observar, sublim, els seus moviments i no entendre res.
Alenar profundament i no satisfer-se amb l’aire fred,
veure caure una fulla seca i comprendre que és tot així.
Entrar a casa atordit i veure les ombres de la foscor,
encendre trist un llum i acabar de comprovar que estàs sol.
Treure’t una llibreta i escriure, encara que sigui, un vers,
aturar-te a contemplar com l’avui és també com l’ahir.
Seure dins l’habitació, ordenar el gran bordell,
trobar un diari oblidat, redactat ara fa molts anys.
Viure el moment carregant a l’esquena el més pesat dels jous:
reconèixer que ets fill de la melangia en el món perdut.
Mirar la figura que apareix cada matí al fred mirall,
entendre que aquell reflex no és realment el cos dolç que vols.
Plorar de dia, que no pots canviar les coses ni el món,
recordar cap al vespre un passat ple d’amors adolescents.
Donar voltes i més voltes, sense saber, tan sols, perquè,
guaitar al carrer ple d’humitat i només veure-hi morts.
Meditar la veritat trobada a un llibre ple de pols,
deixar-lo caure perquè aquesta és amarga i et fa patir.
Continuar aquell vers que inacabat havies deixat,
escriure tan pausadament com si t’hi anés la vida amb ell.
Retocar tot allò que consideres que està tort,
descobrir finalment que aquell poema no és res més que això.
