«(…) —deixa’m mirar cap al cel;
vull mirar els núvols negres;
darrera ells,
jo sé que hi ha les estrelles».—Què hi fa que sigui mentida,
si la mentida és poètica?(…) «Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca».A Gumersind Riera, perquè sé que ens escolta
La mar, ben llisa i reposada.
I gens maleita, gens d’escuma,
suau, pacífica i ben blava;
sense renou, sense feruma,
per gavines acaronada
al sol ponent fent-hi bellumes.
I entrat el vespre, fins l’albada,
els bells reflexos de la lluna.
