De bon primer
fou silenci…
Poc a poc es concretà
una silueta agradable…
Subtilment, sensualment,
les onades bressolaven
un nou càntic fet de mar,
fet d’amor, fet d’esperança…
De ponent fins a llevant
els vents, plegats, tots bufaven
sense haver-hi distincions
entre oratges i ventades…
No existia ni es somniava
la Rosa dels Vents, amarga,
que sempre marca el camí
dels nautes cap al desastre,
cap al dol, cap al destí
de tants mots en llengües estranyes.
Mediterrània dissort
que te lliga a falses barques!
