Transmària viu només silenci endins
i és aixopluc de miralls entelats
pel tebi alè ametllat d’un bes antic
i l’aspror ataronjada del capvespre.
Era —va ser— la dama dins la boira
que ebris de mots cercàvem ran de l’alba,
la flama de certeses esmolades,
la mola d’il·lusions que ens amarava.
Mes quan l’adagi mor sol lladrar el vent
amb la veu dels profetes i les fades:
“Si heu nascut de la mar sou benaurats,
car tindreu el naufragi com a pàtria”.
Ara és un blau, Transmària, a la nineta,
un solatge només, la sola dèria
d’empaitar regastalles de pervindre
pels recambrons grenyals de la memòria.
I és un macar d’enyors, la sota encara,
en un port de passions arrovellades,
Un gust agrós, que tothora retorna,
l’olor d’un temps de ràbia i de blecvernis.
Tria el cos de la lletra:
a a