ÉS ESTIU I L’ILLA VESSA. I pels torrents d’asfalt, entre les cases, suren turistes en totes direccions, correus que frisen, treballadors que encalcen jornades llarguíssimes i dies lliures on entregar la son. Quan el secret de les cales encara corre, encara fuig, encara s’endinsa per barrancs, per marines, cercant on hivernar, a què abraçar-se; un arbre, tal vegada, des d’on mirar amunt i esperar l’avís, l’estela de l’avió que tanqui la temporada o un senyal convingut que li doni l’oratge. Aquest turisme de tants, de masses, és la multitud engolint els carrers, les tovalloles esborrant les platges, són tantes persones a la cua del diari mentre les notícies caduquen. És massa i, a posta, tot es fa lloc, es desplaça: el peix deixa pas a les barques, els ocells als avions, el paisatge a les ombrel·les, els banyistes als bòrns, la fruita als gelats, els crancs als fillets, la set als glaçons. En tot i per tot, aquest temps té la força del sol, el triomf d’un fosquet a la fresqueta, i el guany dels més petits, retornats a la vida. A l’ombra dels tamarells, una parella es troba a l’hora del cafè i el demana, abans de tornar a confondre el vol i les ales, el cel i la nit, les parets i els enderrossalls, les llavors i l’aigua, la calor i els termòmetres, la humitat relativa i les llàgrimes. Tot té contrast, rebost, i, als mateixos temps, tot és senzill, violentament natural, com una albada; i alena. Entretant, descarnat però engalanat, el món inspira festes i expira desfetes, perdura. Si arribes en vaixell, la policia és el color d’un uniforme escampat per la terminal, si arribes en pastera, vés viu, o la llibertat que pensaves ja t’apressa, ja et retorna, et condemna. Del tot conscient, desesperada, ara la parella s’estima entre cocons per trobar-li a tant excés els trencs de calma.
I qualcú se sent néixer i s’empeny, plora; i qualcú se sent morir i no es plany, crida. Qualcú és perd pels camins coneguts, qualcú se’n va només per tornar, qualcú torna després d’haver arribat, qualcú s’atura i, cercant-se, s’espera. Qualcú se sent esca, trampa, ofrena, convidada, pou i alçada. Qualcú es palpa la geografia personal i en troba una cova amagada, un macar, una gentada, uns al·lots menjant-se el gust de la fruita robada, i s’asseu, segura, a redossa d’allò que li faltava. Qualcú fa inventari de peròs, a qualcú li sobren motius, per qualcú viure és mastegar els verbs, habitar-los, i qualcú es tria en tres o en sis tal vegades. Qualcú es queda tot sol en un plural, qualcú s’interroga el singular i l’eco li torna vint-i-dues besades. Qualcú enyora els fills que no té. Qualcú s’acota i es troba, qualcú s’alça de puntetes i gairebé s’arriba. Qualcú entra al cinema, desert, només per deixar el món i l’agost al carrer. Qualcú despenja un telèfon per escoltar el silenci, i espiar-lo. Qualcú brinda una branca al descans, un present als futurs. Qualcú escriu als vidres, tan nets, de l’endemà: He de ser fort, Bon dia, He de ser forta. Qualcú renega, per fi, de les paraules, les buida del sentit i es queda amb el sentir de tantes bategades… I fa calor, i amb ella la vida avança, i la misèria, i l’alegria, i la tendresa, i la tristesa, i fa calor. I res comença, res, tot és antic, de molt abans, i de vell nou continua.
Hi ha els cels brutals de setembre, esperant, darrera aquesta remor de cotxes, i el tast millor de les darreres figues; hi ha la sang dels bolets amagada dins l’aigua, quan la pluja encara és dels núvols, quan l’any comença i totes i tothom tornam a escola, i giram els fulls, i estrenam sabates i matins i rellotges, i miram per les finestres. Hi ha un filleta lletja que li torna els miralls al passat, un fillet que la somia en futur, amb tramuntana, per rescatar-li la bellesa del fons de la llana. Hi ha un fester cremant a la fosca dels dubtes, un pervenir que ara es pensa, unes veus que ja cansen i una abraçada a punt. Hi ha aire en les respostes.
És estiu i l’illa vessa,
i per l’arena cremant,
molt volgudes,
avancen lentes passes.
