Com els porcs nedant en son propi fems
n’hi ha que són cofois en terres de postal
esdevingudes putes —com tantes altres—
en el bordell orgiàstic del ciment i del metall.
Ses carns es venen al pitjor postor
i els proxenetes ballen embogits
dient bestieses en llengües estranyes
al ritme folklòric dels coros y danzas.
Si el poema no és més que una tanca,
l’únic espai d’evasió possible,
un acte conscient d’higiene moral,
per què la dèria insistent amb el vers
i el tòpic de l’illa blanca amb el mariner
i la barca amb la gavina i l’onada?
