Enrere queden els dies
més bojos d’aquesta illa meuca
en què l’unica aspiració
era sobreviure, només açò,
als bafs de cremes solars
i als vermells de les pells insolades
i a les carreteres amb sobredosi de trànsit
i a l’alienació definitiva d’aquesta illa encimentada.
Ara, ha florit el romaní.
Arriben els primers ropits
i amb un parell més de plogudes
serà un bon any d’esclata-sangs.
(Ben bé sembla que s’obren
caramulls d’horitzons de possibilitats…)
Saps que n’ets d’il·lús,
creure que ara et toca a tu
el dret al gaudi del paisatge!
Quin consol més patètic
la monotonia apàtica
dels hiverns afòtics,
la tranquil·litat assassina,
les engrunes!
