Incomptables punxes de vogamarins
roents com tions encesos
es claven a la carn tendra dels dits.
El verí d’aranyes, escòrpores i cap-roigs
coent després de la gran fiblada
enverina la geografia del cos indefens.
Tot just es percep la punta de l’iceberg
quan fa temps que naufraga la còrpora
dins un immens mar de color vermell.
Però no hi ha enlloc un mal pitjor
que el patiment excessivament humà
de tenir-los enveja, malgrat tot.
