I després de la immersió,
de la quietud, el silenci, l?apnea,
arriba l?hora d?obrir la finestra,
de percebre com la brisa
acarona els arbres, sospira,
respira la guspira invisible,
el tresor incalculable.
A la fi xiula el vent,
i la remor no és un codi d?incògnit,
les fosques siluetes s?entenen
i no hi ha pors que aturin l?hàlit.
El darrer assalt arriba
i aquí, amb aquesta llum blava
i la cúpula il·luminada,
respiram tranquils la calma
perquè sabem que ningú, ningú
no ens podrà condicionar l?aire.
