Illanvers »  Tots els blocs

Temps de somni, temps d’absències

Tria el cos de la lletra:

a a

Nit de desembre. Al carrer, les llambordes grises regalimen humitat. Mirall immens de la claror daurada, enlluernadora, excessiva, que tenyeix de vida la foscor. Entre les pedres, reflexos d’ulls d’infant esglaiats; ressons de peuades de festa i de cants d’alegria; de cruixir d’embolcalls de papers de seda i setí. Camins de ciutat que es dibuixen entre mostradors lluents i verdors d’avets arrenglerats a les voreres; entre cercles d’arbres de branques despullades, carregades de fruits nocturns impossibles, i pessebres de convent amb molsa i arena i cotó fluix, fets per mans delicades i amoroses que han après a retenir el temps. Paisatge de ciutat vellutat i dolç. Irreal. De conte meravellós de criatura. De truc de màgia fet d’il·lusió.

Nit de desembre. Dins les cases, taules parades de vermell i cristall, de rostres engalanats per a l’ocasió. Cruixir de troncs que es consumeixen a la llar. Fum tènue d’espelmes aromàtiques i sabors de llaminadures gairebé oblidades. Trons ensordidors i escumes que es vessen sobre les tovalles acabades de planxar entre rialles exagerades. Versos ingenus i infantils dits amb veu tremolosa, amb mans que fan nosa, amb ulls baixos. I, després, l’aplaudiment i el dringar de les monedes de l’avi. Jocs i cançons, oracions i salms que es perden en la foscor.

Nit de desembre. El temps s’acaba. És l’hora de reviure el passat, de recuperar sensacions oblidades. Dubtes, temors, esperances. Moments de felicitat. I de tristesa. És l’hora, també, de somniar amb l’avenir. Desig d’allunyar els mals fats. Desig de pau que es fa dèbil davant tanta sang vessada sense raó. Incertesa, només. Tocs de campanes que anuncien el final. El principi. Res no ha canviat, tanmateix. Abraçades i felicitat futura. Efluvis de raïm que enterboleixen els sentits. Ritual de l’absurd. La vida, la mort, s’escola entre els nostres dits sense antídot possible. Alcem les copes i brindem per tot el que desconeixem. Per tot el que haurem de viure. O morir.

Nit de desembre. Presències que deambulen pels carrers, per les cases. Invisibles i etèries. Lluminoses com les estrelles de festa, com la il·lusió dins uns ulls petits i innocents. Reals com l’esperança. Presències mai no oblidades. Impossible l’oblit d’aquells que viuen sempre amb nosaltres. Dies de festa. Els seients buits a taula semblen més buits que mai. I ningú no els pot omplir. Al seu lloc, els rostres dels nouvinguts, la claror, la música i les rialles. Però encara fan més fosca la foscor. Més immens l’enyor. Dins la nit de festa, és com si tot es conjuràs per fer més presents les absències.

Escriu el teu comentari