Quan vaig arribar a la plaça, la revolta ja havia finit.
L’exèrcit blanc enderrocava les estàtues.
Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota
llargament oblidada.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat de les tàpies,
sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
El vers reflectia tot el concret terratrèmol de la guerra.
Desapareixien els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
amb llurs cabelleres i barbes intactes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d’una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d’una bellesa corprenedora.
Aurora Picornell,
retrobada,
jeia al sol,
tota nua,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenia encara gust de mel i de taronges.
Tria el cos de la lletra:
a a