Mònica Grau

Per tu.

Mira’m bé,
Ara escric només per a tu.
Riu o plora.
Imagina’m davant l’ordinador
Acaronant la veu que
Ahir, vas enlluernar.
Nit enigmàtica que parlava
Gèlidaments dels sentits.
Emocions que s’emportaren
La ofuscada frustració
Sense nom, de mi.
Falls…ni un.
Únicament l’ànima morta
Llançà la veu tendre,
Llançà un plor intern
Amic i arcaic, silenciós.
No remarcaré res,
Armonia de detalls que n’ets tu.

Però ara acabaré a l’inrevés.

Nàufrag, llunyà que ja no hi és,

Amaga l’eterna joventut

Llum difusa, pell blanquina,

L’espera a proa, algun dia.

Un únic gest el faria reviure.

Foc fred que ara sent

Solitud sola davant la gent,

Lànguida por de l’inconscient

Emergeix de sobte la seva veu

Gran, valent, exigent.

Nàufrag que no es sòl

Amb ell mateix,

Arriba l’altre, part dual,

I crida amb força,

Recita, s’entrega,

Amistat.

Mite difós a la realitat.