Per tu.
Mira’m bé,
Ara escric només per a tu.
Riu o plora.
Imagina’m davant l’ordinador
Acaronant la veu que
Ahir, vas enlluernar.
Nit enigmàtica que parlava
Gèlidaments dels sentits.
Emocions que s’emportaren
La ofuscada frustració
Sense nom, de mi.
Falls…ni un.
Únicament l’ànima morta
Llançà la veu tendre,
Llançà un plor intern
Amic i arcaic, silenciós.
No remarcaré res,
Armonia de detalls que n’ets tu.
Però ara acabaré a l’inrevés.
Nàufrag, llunyà que ja no hi és,
Amaga l’eterna joventut
Llum difusa, pell blanquina,
L’espera a proa, algun dia.
Un únic gest el faria reviure.
Foc fred que ara sent
Solitud sola davant la gent,
Lànguida por de l’inconscient
Emergeix de sobte la seva veu
Gran, valent, exigent.
Nàufrag que no es sòl
Amb ell mateix,
Arriba l’altre, part dual,
I crida amb força,
Recita, s’entrega,
Amistat.
Mite difós a la realitat.
M.Àngels
Mònica, gràcies per les teves paraules. M’evoques als millors records.
Envejo la teva capacitat per jugar amb les paraules, amb els noms, convertint-los en poesia.
Ja t’ho he dit molts cops, però no em cansaré:
Gràcies