Dels ensurts n’he fet un secret biaix,
el meu doble que avança sense un bleix.
Confusa la nit, hi ha un amic arraix,
un món que no tornarà a ser el mateix.
Ja pots guardar les claus en un calaix,
plantejar-te el futur en un escreix,
veus com guaita, prospera el daltabaix,
i vas camí d’enlloc, guanyant un deix.
De les ganes n’he fet tètrica angoixa,
m’esmolo per demà, el cor punxegut,
i al tall del matí em supura la toixa.
De tant esperar el somni esmaperdut,
he sembrat les llavors en terra broixa.
Sóc aquest que es desperta interromput.
