La sorra era calenta. Dins les venes
cantava el Rosselló.
Gumersind Gomila
(Evocació del poeta Gumersind Gomila)
Et travessa la llum com un incendi
de quadres i poemes. L’hivern
suau no et torna esquiva, no ho fa el mar
avui escabellat de tramuntana.
Gosaríeu a dir que hi ha a l’arena
les petjades encara del poeta,
que el perfum de la mar, la vella torre
com un guaita tacat de melangia,
el castell i les cases que s’enfilen,
la lluentor escampada a tot arreu,
saben encara els versos de l’illenc
que en dibuixà el batec i la cantava,
amarat de claror, com ja ningú
després no podrà fer. Ara el perfil
que el fotògraf traçà contra la torre
retornarà ben vívid, modelat
pel reflex de la llum en un poema
que durarà un instant, i estergirà
en els versos del sud el breu record.
Mirant la platja buida de l’hivern,
la muda lluentor d’aquest matí,
ens arriba el perfum que es desprenia
de la sorra calenta i de l’estiu.
