No tornis més a la ribera
fosca del teu íntim Leteu.
Mòrbids silencis, com ocells,
nien als boscos devastats
vora les aigües aturades
del desig. En dies estranys,
teixits a l’ombra del grau buit,
lleus esquelets de la memòria
fremien impertorbables
als espais deshabitats,
mentre cremava amb lentitud,
a penes brasa,
el gran teler de la derrota.
Deshabitat ara el paisatge,
el fibla el vent de la incertesa,
eixut com un déu implacable,
entre les branques nues. Mira
com pengen de les altes soques,
membres d’una nit mutilada,
les desfetes tiges del temps.
Tria el cos de la lletra:
a a