Fèiem un món petit, indòmit,
a sota els tamarells, en nits
d’insomni humit de confidències
amb licors clandestins
i glopades de mots i descobertes.
Fèiem un món petit que ens encabia
en l’imprevist, l’inhabitat, parany
de totes les quimeres
que anys a venir, ja ho veus,
han esquitxat només
el vel d’alguna tarda
en records solitaris.
Després, en el matí serè, Tirant
ens acollia pur. El mar del nord
tot excitat d’escumes
era un cos navegant tots els sentits,
com qui frisós s’encaua
en la riba perfecta d’unes cuixes
que et penetren de líquens.
Ara, però, transites els espais
d’aquell món fet a mida
a mans buides d’oblit, arrecerat
en els marjals on passen
els ressons devastats
d’alguna simfonia imaginada.
En les entranyes cegues
que resten del capvespre
Tirant no és més que un full escrit
amb la tinta pastosa de les pèrdues,
com tu que et mostres ara
sota els estralls del temps,
la salabror enganxada a la mirada.
