Sols em queden records confusos
d’una feliç infantesa,
que les llàgrimes poc a poc han diluït.
Ara assaboreixo en la maduresa,
el gust agredolç d’aquest temps present,
que incert, va i vé i passa,
gronxant-se en els fils
d’on penjen tots els turments,
que dia rere altre m’esperonen.
Cap paraula no em reconforta,
ni una abraçada em fa feliç.
I avui, des d’on emprendré el camí,
si potser, estic al mateix punt d’ahir encara?
No he demanat joc en aquesta partida
i, totes les cartes em són adverses.
Despiadada, del tot em desconcerta
el somriure sarcàstic de la fortuna.
És un malson o és realitat
el què m’ha tocat de viure?
