Com quan te n’has anat
i no sé què fer amb els braços,
amb les ungles,
amb les mans.
Com quan recordo i em perdo.
Com quan bufa tramuntana
i projecto desastres apocalíptics
de dimensions catastròfiques.
La por també és la mare
omplint la bossa a l’hospital, metòdicament,
primer un objecte, després un altre,
i tornant-la a desfer
perquè no recorda si hi ha posat les claus de casa.
Em disperso endins.
L’espai cibernètic és infinit,
però no em basta.
I ara sóc menuda i estic de genolls vora l’aigua,
i vull fer cabre tota la mar
a dins d’un clot que he forçat en l’arena.
Ja ho sé, que no es pot encabir Déu
en la ment humana.
