Des records de sa infantesa
mantenc pillada i somriure
i mà dreta marinera,
amant des que deixa enrere,
amant des desig de viure.
Navegant des meu camí
ara en popa, ara orçada,
sa proa cap un destí,
sembla nou cada matí
i és un rumb sense virada.
Es peus nus, tocant a terra.
Fresc s’anhel, com nit des port.
Quan s’esbruf salmenc s’aferra
a sa tristor declar guerra,
a s’esperança vull sort.
Des somnis de sa infantesa
encara en guard record.
(Barqueta)
Petita barca, però valenta,
d’un tros de suro pintat de verd.
Timó de llauna, de proa fina,
es pal de canya i dos cordells.
Nedàvem junts i l’empenyia,
un plom per orsa , surava bé.
I vam aprendre en companyia
com s’avançava de cap a vent.
Sa meva barca era s’enveja
de sa vorera de baixamar.
Sa més polida, sa més lleugera,
el cor m’obria de bat a bat.
Sa meva barca duia per vela
uns quants pedaços de vells calçons.
Enmig tenia una bodega
on hi guardava ses il·lusions.
(Fel i vinagre)
Quan la trobi,
ho sabré
sols amb sa seva mirada.
Quan em miri,
pensaré
amb es temps que l’he esperada.
Quan li parli,
empraré
ses paraules mesurades.
Quan m’escolti
li diré
tenc desig d’una abraçada.
Quan la trobi i m’escolti,
quan m’entregui i m’estimi,
pregaré
perquè es temps vengui de cara,
somiaré
que tot és possible encara.
(Fosquejant)
Te cercava per entre sa tristor
de ses platges solitàries,
esperava trobar es teu amor
a s’hora que es sol s’amaga.
Amb es braços abraçava sa brisa,
ja pensant que t’enllaçava,
i dins sa fresca de s’aigo sentia
com es teus llavis besava.
Ets com una altra Menorca,
plena de pau i de llum,
sols ella té ses belleses
que es déus guardaven per a tu.
I és dintre teu, dona meva,
on tenc fet es meu altar,
ets com una altra Menorca,
filla des vent i la mar.
(Camp de vent)
Si no veus dins des meus ulls,
el que esperes que te digui amb sa mirada,
si trobes que tal vegada,
ses promeses d’amor no són sinceres,
si penses que t’he oblidat un moment,
demana totes ses nits
a aquella estrella des firmament
es vespres que li he pregat
dugués en es teu costat,
tot s’amor que t’he tingut i te tenc.
(Esclat de vent)
Pertirem cap al sud. En popa.
Un fresc oreig reinflarà, amorós,
sa vela de s’esperança.
Robarem temps a ses hores
i llum a ses matinades,
per fer eternes ses nits
i ses mirades més clares.
Tornaré i amor novell
ens afluixarà ses cames.
Quan tinguem sa flor de pell
abeurada de besades
mesclarem sa nostra vida
que corre per ses entranyes.
Així, si en un després,
maleïda sigui sa diada,
s’incomprensible destí
volgués ses veles baixades,
romandràs en mi, per sempre,
en sa llarga navegada.
(Barlovent)
Com un balandreig sa vida s’engronsa,
quan sembla que ve, se’n va i no torna.
Per la mar se sent i es veu com vigila
sa roda des temps que bufa quan gira.
Hi falta bon vent per moldre farina,
no s’infla ni empeny sa vela llatina.
Si no té patró es bot no camina
o vira en rodó cap a la deriva.
Quin mal fa s’amor quan deixa ferida,
no va endavant, es cansa i no arriba.
Sent perdre sa pau, sa por es desperta
quan s’onada cau per damunt coberta.
(Fruites de terra seca)
Sé que te perd
i se m’esqueixa un tros de vida.
Sa teva llum
mentre s’apaga deixa ferida.
Mai se quan vens
te m’apareixes de cop i volta,
després te’n vas
quan veus oberta una altre porta.
Sense descans
li don corda en es torn de sa vida.
Quan vaig poant
il·lusions que m’empenyen a viure.
D’entre ses mans
sent es temps com parteix i no torna.
En es voltant
fulles seques d’amors que s’esfondren.
Quan trobis que has de partir
no ho diguis dins de sa casa.
Que sigui a prop des camí
i m’estalvies patir
a sa darrera abraçada.
Tindré oberta sa porta,
bé del tot, per si tu véns.
Deixaré sa llum encesa
amb s’estora d’herba estesa
i quan vulguis tu me tens.
I s’arbre que vas sembrar
treurà flors, omplert de verd.
Ses lloses des mals records
s’enfonsaran dins s’avenc.
(Descans)
Sona, sona guitarra.
Canta, canta company.
Sa teva veu marinera
se me fica dins sa sang.
Se m’encalla com sa proa
de ses barquetes des port,
que tens salmenca sa boca
i es cant se te torna un plor.
Però tornes cada nit
a prendre es teu vol tan màgic
dalt d’onades d’esperit,
i si un vespre mal parit
d’aquest somni no despertes,
navega pel cel, feliç,
recolzat damunt coberta.
(Aquella tranquil·la espera)
Sa meva barca sigui sa tomba
es pal i antena faran de creu,
deixau sa vela ben escotada
que sa bordada és cap a vent.
Mon pare i l’avi al fons m’esperen
van prendre es viatge un poc més prest,
la mar gelosa massa desitja
omplir-se es ventre d’homes valents.
Prega mariner, si veus sa barca sense patró.
Però no ploris si per flassada
no vull sa terra, sinó mar brava.
Es cos s’escampi per mil onades,
fins l’infinit des temps.
(Sa Nitja)
Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
Dient adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.
