Cadàvers de pins que ningú ha tallat
en el bosc
sinó el vent amb un crit
la sageta del llamp
l’infortuni d’un cop
o la pròpia vellesa
Ja no esguarden cap cel
ara els arbres caiguts sense fulles ni sol
Ara jeuen tombats en l’ombrívol repòs
que els desfà lentament
Poc a poc, pacientment van perdent
aquests troncs els seu cos
devorats per corcons
per la flegma del temps, la humitat
que els podreix i els amaga
Fins l’últim bocí que siga aliment
fins l’adob fecund que torna a la terra…
la mort no és en va perquè en viuen les flors
i els plançons cercant llum
van omplint de vida el bosc
I aquest poema
